gallery/diana gadish_0055copia

 

L'estètica de cabaret, cafè-teatre i vodevil és utilitzada com a estereotip d'entreteniment. No obstant això, el típic espectacle d'entreteniment no s'acaba de materialitzar. Lucy, la protagonista, no és capaç d'entretenir el seu públic com suposadament hauria de fer. Justament d'aquesta incapacitat sorgeix una cosa nova, un món ple de possibilitats d'acció que van més enllà del que està preestablert, de manera que es crea una atmosfera indiscernible on desde la precarietat s'acaba desvelant certa bellesa.

LUCY LIVE

gallery/diana gadish_0055copia

HANDLE WITH CARE  

Handle with care és un espectacle que juga amb elements simples, com caixes de cartró i papers, amb la plasticitat de les formes i amb atmósferes creades a través del moviment.

 

Amb un llenguatge visual suggerent i poètic, la interacció entre l’actriu i el públic es va desenvolupant fins a compartir el protagonisme i tranformar totalment l’espai.

 

D’una manera lúdica, a través de l’humor, ens mostra la fragilitat de l’ésser humà i la necessitat de cuidar-nos entre nosaltres.

gallery/foto caixa menys calitat
gallery/lc-corpo3_0056web©tristan perez-martin+la caldera (3)

RÈQUIEM D'UN PAISATGE

Atlantis2020

Rèquiem d'un paisatge és una proposta escènica que pren forma a partir d’una recerca entorn el cos, el moviment i la presència que es va iniciar al 2017. Aquesta recerca s'anomena Atlantis + l'any en qüestió. Així, el títol es va reactualitzant cada any, posant en relleu el present i el caràcter processual de la recerca.

El treball parteix de la memòria corporal, sobretot en relació al/s territori/s i a la mort. Com a memòria corporal s'entén no només la memòria personal, sinó també tota la memòria heretada i la memòria compartida (col·lectiva). Des del cos exposat es busca incidir sobretot en la memòria col·lectiva negada, per accedir al subconscient col·lectiu que ha quedat soterrat. Una memòria que connecta amb la crueltat i la violència de l’ésser humà, i que ho fa des del dolor i el plaer, des de la destrucció i des
de l’anhel primari de vida.

La posada en escena, pensada com un paisatge que va fluctuant i que gradualment va portant a l’espectador cap a una mirada contemplativa, és una invitació a un espai de recolliment i de reflexió personal.

EN CREACIÓ